Homenatge

Imatge de Lindy Longhurst

Estem al mes d’octubre, el mes que ens connecta amb els ancestres, el mes de Samhain, Tots Sants… i ja ho sento a la pell… Aquest escrit té que ser en català, donada aquesta pulsió, ja que és un homenatge als meus avanpassats i a les persones que estimo. 

Ara està molt “de moda” fer constel·lacions familiars, i més d’un cop he sigut testimoni a l’escenari de les dinàmiques familiars i de tot el que es mou. La meva experiencia al respecte, essent tota una sospresa, és que tots els meus ancestres beneeixen el meu camí i em fan suport. En definitiva, jo que "pensava” que podia haver un bloqueig ancestral, doncs no. La única que té bloquejos sóc jo.

I per això m’inclino, amb respecte i amb amor, cap a tots els que m’han precedit, doncs sense totes aquestes ànimes jo no estaria aquí tenint aquesta experiència de vida. 

I davant de qui m’inclino més és davant dels meus pares. Sense ells en molts moments m’hagués sentit sense sortida, i sempre han estat allà. Tinc clar que a la vida moltes vegades no he tingut amics, si, si, un amic és un tresor, i de vegades ho confonem amb els coneguts, però no, un amic és alguna cosa més que un conegut amb qui fer la xerradeta i passar-ho bé. Ens agradi o no sentir-ho, l’amistat és molt escasa. Per això agraeixo mil cops la presencia ancestral que m’ha fet suport en les caigudes de la vida. 

I després està l’altra persona que està sent un gran Mestre, el meu company Víctor. Sense ell, i sense els meus pares, ara mateix no podria estar fent el que estic fent. El seu suport i la seva confiança fan que la “pressió” material per poder viure sigui menys sofocant. Només ells ho saben… 

Per això, sense més explicacions, els hi agraeixo de tot cor senzillament el estar. Els hi agraeixo de tot cor les múltiples maneres que em mostren la seva estimació (encara que de vegades jo no les capti), i espero retornar una bona part del que d’ells rebo. 

Escric això en uns dies que sento aquesta “exploració interior existencialista” que m’acompanya de tant en tant (sovint, perquè negar-ho…), quan apareixen aquests aprenentatges que hem de fer a la vida, i que sento encara em queda un bon tros per assolir. Si, octubre, la tardor, és un mes associat a la transformació, i així estic… que se’m cauen les fulles… i amb aquesta caiguda es revelen molts dels misteris…  

A pocs dies de Samhain, i de la celebració que en farem al cercle de dones, miro i miro el meu tambor, sentint que serà l’instrument de viatge i comunicació amb l’energia ancestral d’aquesta nit que s’apropa. El batec del tambor, el batec del cor dels avanpassats, el batec de la vida i el batec de la mort, tots units en una nit mágica. 

Mama, Papa, Víctor, moltes gràcies des del cor, sempre.