Eva Mare Terra

Eva Mare Terra

divendres, 27 de març de 2015

Primavera esperada

Imatge d'Amanda Clark
Sempre m’ha agradat especialment la primavera, suposo que és perquè vaig néixer en aquesta estació de l’any, encara que tocant casi l’estiu. I no és que no m’agradi l’hivern, de fet, el recolliment que proporciona la foscor hivernal és una cosa que molts cops espero amb ganes. L’estiu per mi està associat a l’aigua, al banyar-me al mar, als dies llargs i el cos suat, als viatges a llocs nous i també als llocs coneguts. La tardor és el moment de tornar a “escola”, de decidir projectes nous amb energies renovades, del descans del cos de les temperatures extremes i no se perquè en el meu cas, de molta feina fantàstica (al menys així ha sigut des de fa un temps). 

Però tornem a la primavera, les flors que surten per tot arreu, la calidesa del temps, la vitalitat en el cos, aquest despertar interior que he sentit sempre amb molta força en aquest moment de l’any. 

Aquest any l’esperava amb especial desig... ha sigut un hivern potent... per molta gent. Aquests mesos hivernals han sigut remoguts, transformadors, dolorosos, catàrtics i moltes coses més per una gran quantitat de persones. I el procés continua... encara que sento que la llum i l’energia de la primavera potser ho estan suavitzant. Al menys, parlo per mi.

El famós despertar de la consciència s’ha apoderat de bona part de la humanitat, i el procés està sent força diferent de una experiència d’il·luminació “hippie flower”. Aquest despertar està provocant que la màscara de l’ego caigui, es trenqui, i que gràcies a la lectura de l’Eckhart Tolle se’m revela que això és conseqüència de la pulsió de la nostra ànima per recuperar el seu lloc i fer-se sentir. No és fàcil, doncs podem sentir com una pèrdua d’identitat, la lluita interior, confusió, desig de tornar enrere (cosa totalment impossible en el camí que ja hem triat), emocions i sentiments que ens desborden, i moltes “delícies” més per gaudir d’una bona transmutació personal. Es tracta de deixar anar justament tot el que no volem deixar anar. Patrons, coses, persones, circumstàncies... I les resistències apareixen, el motor mental es posa en marxa i et vol fer por, por dels canvis i de la incertesa. 

Millor no resistir-se, deixar-se portar per la onada... fluir... simbòlicament es podria representar amb un fet que segur ens ha passat a totes i tots, allò de la nostra infància (i molts cops també d’adult) en la que estaves al mar i una senyora onada et rebolcava fins a la vora, deixant-te molts cops amb el banyador a l’altra punta de la platja. Aquests segons de rebolcada, en la que era impossible fer rés més que circular amb la força de la natura, veies un munt de bombolles, de sorra, et donaves cops per tot arreu, senties un soroll immens d’aigua i de crit infantil (poc aconsellable donat que és magnífic per empassar aigua), senties la pèrdua imparable del banyador (magnífic simbolisme del ego) és una imatge que he evocat tot l’hivern, doncs així m’he sentit. 

El millor de tot és que en el moment de la rebolcada et mors de por, però quan acaba desitges una experiència similar, no obstant la sensació de poca dignitat i les raspades al cos. Sent que has “sobreviscut” a allò que molts cops ens agafa per sorpresa (jo normalment no les veia venir les onades, estava badant en el meu món). 

I crec que la clau és la no resistència, amb la onada no ens resistim, primer perquè tenim les de perdre amb les forces de la natura (símil a l’ànima quan crida per fer-se sentir), i després perquè el viatge aquàtic se’ns pot fer més divertit. Sempre recordo que sortia de l’aigua amb cara d’ensurt, i pixant-me de riure a l’hora. 

Si, la infància té una saviesa que ja la voldria jo ara... la puresa humana encara perviu en aquest moment de la vida. La simplicitat, la innocència, la alegria... M’he proposat recuperar-la i recordar-la.

Per això, ara que ve el bon temps, busquem una platja ben farcida d’onades i anem a rebolcar-nos amb alegria. Potser d’aquesta platja simbòlica sortirà una humanitat transformada, feliç, nua del seu passat i potser sense ganes de posar-se el banyador (un bon tribut al naturisme). És més, se m’acut que potser podríem provar de ser rebolcats agafats totes i tots de les mans, units com una sola ànima, per ressorgir de l’aigua amb la seguretat de que mai estem sols, de que si a algú li costa sortir de l’aigua, doncs serà ajudat pels altres. 

Finalment puc dir, ha valgut la pena... “a pesar de”, ha valgut molt la pena... 

Eva